La fotografia va néixer com una manera de guarir i de tornar a mirar el món des de dins.
El que va començar com simples passejades amb el mòbil es va transformar en una manera d’escoltar el silenci dels carrers, de mirar allò que sempre havia estat allà, esperant-me.
Des d’aleshores, fotografiar s’ha convertit en una manera de ser, de comprendre, de sentir.

M’atrau el blanc i negre perquè sento que revela l’essencial, allò que és real, sense adorns. En cada imatge busco aturar allò que sovint passem per alt: les petites coses, les presències silencioses, el quotidià que a vegades no mirem.

Les meves fotografies parlen de la vida que succeeix davant nostre —la solitud, la feina, l’esperança, la dignitat en allò simple. Cada imatge, per a mi, té alguna cosa per dir, una història que xiuxiueja quan la mires.

No fotografio per recordar,
sinó per tornar a sentir allò que em va vèncer en aquell moment de silenci.